dimarts, 12 de setembre del 2017

Fira Tàrrega 2017. UrGent estimar.



La nit.
La nit és llarga, la nit.
(Raimon)





La foto és propietat de la pàgina del Facebook "UrGENT Estimar" 




Vivim al límit de l’abisme.
La plana és un desert, terra erma de vent fred que glaça els ossos.

La plana està permanentment a les fosques, com si es tractés d’un hivern polar sense estiu possible.

Al bell mig de la plana hi ha l’abisme, forat negre que xucla la matèria. L’abisme de la precarietat, de l’exclusió social, de la mort.

Vivim al límit de l’abisme.

L’abisme, el forat, no està quiet, es mou, canvia constantment de posició. També creix i s’expandeix.

Vivim al límit d’un abisme incert, maldant per no caure-hi. La por a ser engolits per l’abisme ens acompanya permanentment.

Fabriquem barraquetes amb materials fràgils, branquillons, palla, fang, alguna pedreta. Són fràgils però, malgrat tot, sembla que ens protegeixin, que ens donguin aixopluc, una certa il·lusió de seguretat. Ens aferrem a la nostra barraqueta.

Tanmateix, la por mai desapareix: l’abisme sempre es fa present.




----------







Un dia, inesperadament, els teus ulls varen topar, ensopegar, amb els ulls de l’altre.

L’altre era, potser, un targarí o una targarina a qui no coneixies.

L’altre era, potser, una persona que només passava per allà, com tu.

Tu, potser, només havies anat a Tàrrega a veure teatre, a distreure’t, a deixar-te seduir pels saltimbanquis que fan acrobàcies pels carrers.

Tu, potser, només havies entrat a la plaça distretament, encuriosit per una dona estranyament vestida que, amb els peus a dins l’aigua, entregava una bola blanca a la gent, els mirava als ulls i somreia.

Et mirava als ulls i et somreia. Va ser aleshores quan vares descobrir el teu cor bategant molt fort, ràpid, ressonant per tota la plaça, mentre agafaves, incrèdul, aquella bola blanca.



Ja no en vares poder marxar de la plaça. Et quedares allà i la gent passava, agafava la bola blanca, es mirava i els cors bategaven i ressonaven per tota la plaça. A voltes, la gent, s’abraçava. Tu només seies i miraves. Callaves.



Després, es va fer de nit i et quedares a dormir allà, al bell mig de la plaça, amb aquella dona i amb altres persones embadalides com tu. El cor continuava bategant. El cor de la plaça bategava. Les pedres bategaven amb el cor. La façana de l’església et feia de capçal del llit i la Casa de la Vila et feia de tauleta, amb el seu rellotge. Hi havia una remor de festa i una cridòria d’embriacs, però, (tot i que, de tant en tant, els borratxos entraven a la plaça), la seva cridòria era molt llunyana. Tu, vosaltres, només sentíeu aquell bategar de cor.



La nit va ser llarga. Va ser llarga i freda. Feia un vent que glaçava els ossos.



Hi havia, però, una mena d’escalfor que venia de les persones properes, que venia d’aquell bategar constant, d’aquell haver-se mirat als ulls, de les abraçades rebudes.



Al matí, al fer-se de dia, ho vas entendre.

Només hi ha un projecte: “És urGent estimar”.

Aquestes són les eines que tenim: mirar-se als ulls, somriure, abraçar-se, escoltar-se el cor.

Només així podem evitar de caure a l’abisme, al forat negre. És l’única protecció possible.

Al matí, al fer-se de dia, ho vas comprendre i et va agafar un atac de riure, abraçat i tot com estaves a aquella dona, abraçat a l’Ada Vilaró.

I no podies parar de riure! Encara no pots.

Gràcies Ada, gràcies per fer-nos comprendre.