La nit és un bosc de misteri, ombres esmunyint-se,
fregadís de fulles, crepitar de branques. Fulles platejades, fulgurant com si
fossin milers de cuques de llum, agrupant-se en matolls sàviament repartits en
un jardí japonès llargament estudiat i treballat. Sorpresa d’un camí d’infants,
de trapelles, innocència d’un viatge que comença.
La nit és una balconada oberta al món. Espais infinits per damunt de les
boires, per damunt de llums petits, dispersos, molt llunyans. Ombres de muntanyes
gegantines mostrant-se, imponents, proposant-se. Estels pampalluguejant com
insectes voladors lluminosos, d’una espècie desconeguda. Claror difusa,
blanquinosa, que amb prou feines deixa veure un camí que s’enfila nord enllà. Nord
enllà on diuen que la gent és neta i noble. I desvetllada. I feliç.
La nit és una carena dins la boira, un record, un
poema: “Una nit de lluna plena, tramuntarem la carena”, palpant-nos el cos, la
roba humida, les galtes, els braços. Palpejant, entrellucant, furgant, escodrinyant
camins pedregosos, senyals incerts, veus, bramuls, sons apagats que surten de
la fosca. Incertesa d’un camí que no sap que ho és fins que es camina.
La nit és un munt de preguntes, de tonalitats
infinites, de boires en moviment continu: lliscant, enfilant-se, inflant-se, esfilegant-se,
esmunyint-se, expandint-se, agrupant-se, dispersant-se, enjogassant-se amb la
lluna, dibuixant-li corones, collarets, geometries impossibles, inventant
paisatges hipnòtics, ignots, fugaços, ínfims, només instants que desapareixen davant
nostre. Possibles que semblen impossibles.
La nit és el fred, la humitat i el tremolor de les
mans. I el caminar. Caminar com a únic camí factible. I una bola de foc encès darrera
nostre. Una bola de foc giravoltant frenètica per damunt del temps, dels anys,
del sempre, de la muntanya, silueta, ombra del passat que s’allunya. Bola de
foc, brasa encesa en un últim sospir de força, d’energia, de vergonya, de
plenitud.
La nit és una dama de negre fent-se present en un
revolt qualsevol de la tartera, en una de les seves múltiples giragonses,
còmodament asseguda damunt d’una pedra, esperant-nos, burleta, rient-se del
nostre pujar feixuc, cansat, absurd, inútil, perpetu.
La nit.
Puigmal / Alpens, 08/08/17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada