És una qüestió personal.
Leonard i Margarida són dos noms que van
íntimament junts.
Ella es va allunyar de mi ja fa força anys.
Ell se n’ha anat avui.
La buidor és doble.
És per això que em ve de gust recuperar
aquests dos escrits antics.
Tant de bo sabés fer-ne una cançó!
Avui la cantaria.
M’agradaria poder dir que
Avui encara tot és possible.
Retornar a l’ahir o, si més no,
Guardar-ne un retrat amable.
Abans, però, hauria d’aprendre a
Reescriure els records, esborrar la
Imatge del teu cos èrtic, intentar
Dibuixar el teu antic somriure,
Assajar de nou els sons del teu nom.
18/03/2013
Margarida
Senyora de la nit,
amagada en un plec de la memòria, retornes aquest vespre amb el teu posat lleu,
somriure petit.
Tan sols sóc una
parada en el camí, un petit descans en el teu tràfec de dies, d’anys. Una estació,
com diu Cohen.
Vas acollir-me a ca
teva.
Tot just aprenia a
estimar, a enamorar-me de totes les noies del sender, les que caminen i les que
miren, les companyes de classe i les professores, les que em veien i les que
no.
Encara ho faig.
M’enamoro de la que passa pel carrer, de la que em serveix el cafè i de la que
em cobra la contribució, (bé, d’aquesta no tant).
Seies a la sala
d’estar de casa teva i vas posar el disc. T’agradarà, vas dir-me. Des de
llavors en sóc un incondicional .
In-con-di-cio-nal.
Amb totes i
cadascuna de les seves lletres. Calculo uns trenta-cinc anys escoltant les
seves cançons i totes em retornen a aquell captard. Senyora de la nit, sé que
no sóc el teu amant... diu la cançó.
Espera, vas dir. I
encara espero. O no.
Senyora de la nit, senyora
de l’hivern, vius en aquest replec del record. Has volgut trencar tots els
lligams, però els fils dels temps esdevenen intactes retorns a les cançons de
Cohen. Retorns a les teves mans petites, al somriure lleu, a l’abisme que ens
vigila.
Sents?
...
02/06/11