Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta,
ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem
música o llegirem. A fora hi farà fred i s’hi estarà bé a casa.
Ara ve l’hivern i, potser, els camàlics ens
pujaran al camió, embolicats amb una manta, mobles desnonats de pisos massa cars, capçals
de llits desmuntats, calaixeres de calaixos buits amb olor de fotografies
antigues, armaris que tenen com a únic tresor, un mitjó perdut; miralls
opacs sense imatge, taules desparades, desesperades, trastos vells viatjant cap
a un futur incert.
Ara ve l’hivern i, potser, estendrem la manta a
la vorera d’una ciutat inhòspita. Exposarem les nostres mercaderies, fragments
d’una vida de quincalla. Esperarem pacientment que algun turista desvagat ens
compri alguna futilesa, somnis infantils de terres llunyanes. Quan vingui la
policia, cridarem “Aigua! Aigua!” i ens escaparem corrent, amb totes les
nostres esperances embolicades a la manta, fins que, dues o tres cantonades més enllà, l’estendrem
de nou, sempre amb por, sempre persistents, aferrats a la manta com a única
possibilitat palpable.
Ara ve l’hivern i, potser, ens abrigarem amb una manta bruta, freda, xopa, amarada de pluja, i ens asseurem aquí mateix,
al mig del fang, al mig del camí, just al davant la tanca, al
davant d’aquest policia malcarat i mal educat que ens barra el pas, que ens
aparta amb la culata del fusell. Esperarem que es compadeixi de nosaltres
i ens deixi passar. Que ens deixi seguir el nostre camí cap a l’abisme, cap
aquesta nit plena d’esperances i de pors que tenim davant nostre.
Ara ve l’hivern i, potser, arrossegats pel mar, ens amortallaran amb
una manta a la platja lluminosa d’una illa desconeguda. Una illa amb noms de
ressonàncies antigues, simbologia d’una cultura i d’un saber que mai seran els
nostres. No hi haurà més camí. Ja no serem mai més exiliats ni viatgers. No serem emigrants ni refugiats sense refugi.
Serem, definitivament, rebuig, escombraries, escorrialles, fems, adob: els nostres cossos assaonaran una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.
Serem, definitivament, rebuig, escombraries, escorrialles, fems, adob: els nostres cossos assaonaran una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.
Caurà la neu damunt nostre i el paisatge serà bell i poètic.
Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà molt, molt fred i s’hi estarà tan bé a casa!
Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà molt, molt fred i s’hi estarà tan bé a casa!
1 comentari:
Bonic. Terrible.
Publica un comentari a l'entrada