Paraula

Una imatge val més que mil paraules.

Una paraula val més que mil imatges.

Paraula.

Ara ve l’hivern

Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà fred i s’hi estarà bé a casa.

Ara ve l’hivern i, potser, els camàlics ens pujaran al camió, embolicats amb una manta,  mobles desnonats de pisos massa cars, capçals de llits desmuntats, calaixeres de calaixos buits amb olor de fotografies antigues, armaris que tenen com a únic tresor, un mitjó perdut; miralls opacs sense imatge, taules desparades, desesperades, trastos vells viatjant cap a un futur incert.

Ara ve l’hivern i, potser, estendrem la manta a la vorera d’una ciutat inhòspita. Exposarem les nostres mercaderies, fragments d’una vida de quincalla. Esperarem pacientment que algun turista desvagat ens compri alguna futilesa, somnis infantils de terres llunyanes. Quan vingui la policia, cridarem “Aigua! Aigua!” i ens escaparem corrent, amb totes les nostres esperances embolicades a la manta, fins que, dues o tres cantonades més enllà, l’estendrem de nou, sempre amb por, sempre persistents, aferrats a la manta com a única possibilitat palpable.

Ara ve l’hivern i, potser, ens abrigarem amb una manta bruta, freda, xopa, amarada de pluja, i ens asseurem aquí mateix, al mig del fang, al mig del camí, just al davant la tanca, al davant d’aquest policia malcarat i mal educat que ens barra el pas, que ens aparta amb la culata del fusell. Esperarem que es compadeixi de nosaltres i ens deixi passar. Que ens deixi seguir el nostre camí cap a l’abisme, cap aquesta nit plena d’esperances i de pors que tenim davant nostre.

Ara ve l’hivern i, potser, arrossegats pel mar, ens amortallaran amb una manta a la platja lluminosa d’una illa desconeguda. Una illa amb noms de ressonàncies antigues, simbologia d’una cultura i d’un saber que mai seran els nostres. No hi haurà més camí. Ja no serem mai més exiliats ni viatgers. No serem emigrants ni refugiats sense refugi. 
Serem, definitivament, rebuig, escombraries, escorrialles, fems, adob: els nostres cossos assaonaran una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.

Caurà la neu damunt nostre i el paisatge serà bell i poètic.

Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà molt, molt fred i s’hi estarà tan bé a casa!

Quan ens cremin les mans

Quan ens cremin les mans

sabrem tot l’horror

que hem escampat pel món.

Quan ens cremin les paraules

sabrem tot el dolor

que ens alimenta.

Quan ens cremin els ulls

sabrem tota la indiferència

de la que som capaços.

Llavors,

escriurem

un

poema.

VOLDRIA

 

-    creure’m que la CUP està fent canviar les coses

-     creure’m que ens podem “desconnectar” del govern espanyol, només dient-ho.

-     creure’m que hi ha una ampli sector de la societat catalana disposada a fer el què calgui per a aconseguir la independència, incloent-hi la desobediència civil.

-     creure’m que la independència és indispensable per a aconseguir una societat més justa.

-     creure’m que hi ha legitimitat democràtica sense tenir una majoria de vots.

-     creure’m que els convergents, de cop i volta, han capgirat el seu cervell i ara volen el què no han volgut durant anys i panys.

-     creure’m que és possible fer un país nou i just amb la mateixa gent que ens ha governat, robat i enganyat durant anys i panys.

-    creure’m que no ens estan enganyant una altra vegada.

-    creure’m, que ara, el senyor Mas i els convergents no volen, com sempre volen per damunt de tot, mantenir-se al poder costi el què costi

-    poder-me il·lusionar amb els discursos de la CUP com ara el d’avui al Parlament

-    poder-me impregnar d’una minúscula part de la seva força i convicció.

-    poder-me imaginar que, tot plegat, és un somni possible.

-    poder deixar de pensar que, tot plegat, no és una gran pèrdua d’esforços i, el què és pitjor, de temps.

-    poder deixar de pensar que, tot plegat, acabarà molt malament.

I, finalment,

Voldria creure’m que hi pot haver una altra manera de poder. Perquè s’ha de poder.

9 de novembre de 2015; segon 9N de la història catalana; primer dia d’una setmana històrica histèrica; enèsim dia d’un procés cap a no se sap on.

Exhalem

Repiquem tenebres,

xisclem silencis,

inhalem infinits.

Abraçats a la boira,

acaronem cavitats incertes.

Dibuixem silencis,

grapegem l’aire,

solfegem la buidor.

Abraçats a la fosca,

olorem territoris efímers.

Tracem espais eteris,

palpegem ombres,

respirem nits eternes.

Abraçats al silenci,

exhalem el no res.

Tardor a ciutat

Escombren els carrers

cada dia,

apressats pel temps

i pels crits de l’encarregat.

Somien en un dia

sense fulles.