Dels que no podran votar

El passat divendres, dia 18, el 9 Nou d’Osona em  va publicar la versió reduïda d’aquest article.

El penjo ara amb tota la seva “palla” que vaig haver de suprimir per tal que l’article fos publicable en aquell mitjà.

“Les dones, els esclaus i els estrangers no són ciutadans”. Sona malament oi? Encara sort que és una sentència de la Grècia Antiga, de 400 anys abans de Crist! Actualment les coses han canviat. Però..., han canviat del tot? Ara no entraré en la qüestió de les dones ni en la dels esclaus, que seria un altre article, però si que voldria parlar del tema dels “estrangers”. Em sembla que, en aquest sentit, les coses no han canviat gaire.

Si fem cas del diccionari, “ciutadana” és una “persona que, com a membre d’un estat té uns drets i uns deures civils i polítics”. Des del punt de vista dels deures no hi ha problema, sabem que qualsevol que visqui en el nostre país té la obligació de complir amb tots els deures que l’estat dicta.

En general, les constitucions posteriors a la revolució francesa identifiquen l’exercici dels drets polítics, la ciutadania, amb la nacionalitat. Ser “nacional” o “estranger” marca una diferència clara pel que fa als drets civils. De fet, fins a la segona meitat del segle XX, els estrangers de la majoria d’estats europeus no tenien reconeguts drets tan bàsics com els d’associació, reunió, manifestació, sindicació o vaga. A Espanya, per reconèixer alguns d’aquests drets, van caldre dues sentències del Tribunal Constitucional dels anys 1987 i 2007!

Identificar ciutadania amb nacionalitat permet excloure als estrangers del nucli de relacions entre l’estat i la persona. Aquesta exclusió es concentra fonamentalment amb l’exclusió dels estrangers del dret al sufragi, tan actiu com passiu, és a dir, exclusió al dret de votar i al de ser candidat i votat. Tot i això cal dir que hi ha matisos. Matisos que creen tot una estratificació de les persones “ciutadanes” en diferents categories.

En primer lloc tenim els “nacionals” que gaudeixen de tots els drets i que, un cop acomplerta una certa edat, poden votar i ésser votats en tota mena d’eleccions. Fixem-nos que el límit d’edat ja suposa una exclusió de tots els joves, cosa que ens donaria peu a discutir quin ha de ser aquest límit: 16, 18, 21 anys? Aquest no és un fet menor ja que, donar veu a la joventut, implica canvis en allò que els candidats hauran de proposar per tal d’atreure a un potencial electoral més o menys jove.

En segon lloc, ens trobem amb un grup de característiques singulars com són les persones estrangeres comunitàries. Des del tractat de Maastricht de 1992, qualsevol ciutadà d’un país de la Comunitat Europea té dret a participar a les eleccions locals i europees en el lloc a on tingui la seva residència. És com si fossin “nacionals” però poquet.

Una tercera categoria està formada per les persones estrangeres extracomunitàries que tenen dret a vot a les eleccions municipals. Podríem dir que aquestes persones són una miqueta “ciutadanes” però no gaire! Per tenir aquest dret (aprovat a Espanya l’any 2006, en bona part gràcies a la insistència de grups parlamentaris d’esquerra com IU-Iniciativa per Catalunya), aquestes persones han de complir tres requisits: el primer, haver complert un període de residència “legal” (5 anys); el segon, que hi hagi un conveni de reciprocitat amb el país d’origen. És a dir, que si un ciutadà espanyol resideix en aquell país, també ha de poder votar en les seves eleccions locals. Això implica, per exemple, que les persones que procedeixen de països que estan sota una dictadura a on no es pot votar, doncs, quan resideixin a Espanya, tampoc podran votar a les eleccions municipals! És com si se’ls hi imposés una mena de càstig pel fet de procedir d’un país que no “és prou formal”. El tercer requisit és estar inscrit en un cens especial d’estrangers. Tots aquests requisits limiten i molt el nombre d’estrangers que finalment podran exercir aquest dret de participar en les eleccions municipals.

Finalment tenim el grup de les “altres”, les persones a les que no es reconeix la ciutadania perquè són estrangeres extracomunitàries sense permís o amb un permís que no ha complert els 5 anys. Més o menys com a l'Antiga Grècia, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Fixem-nos que el fet de tenir permís (de “tenir papers”), actualment està molt lligat al fet de poder tenir un contracte de treball i que, perdre la feina, per un estranger, pot suposar en molts casos perdre el permís de residència, passar a ser una “il·legal” i poder ésser expulsada del país en qualsevol moment.

O sigui que, això de la “ciutadania” és un privilegi que s’atorga a les persones en diferents graus i que comporta una estratificació segons els drets que es tenen reconeguts. El concepte de “ciutadania” és, per tant, un concepte fonamentalment polític i que, com a tal, depèn de les decisions que prenguin els governants.

Crec que no ens equivocaríem de gaire si diguéssim que la diferenciació de les persones segons el seu “estatus legal” comporta també una diferenciació segons les classes socials a què pertanyen. Està clar, per exemple, que de “sense papers”, a les classes socials privilegiades, no n’hi ha gaires.

Hi ha, es clar, un camí per accedir a la ciutadania plena per part de les persones estrangeres que és el d’adquirir la nacionalitat. Però el camí per a “naturalitzar-se” (quina paraulota, Déu meu!) depèn del procés legalment establert. Actualment a Espanya cal una residència prèvia de 2 anys per a la majoria d’iberoamericans i de 10 anys pels altres. És una altra manera de diferenciar i estratificar les persones segons el seu origen. A més, per aconseguir la nacionalitat, cal superar un “examen” en el que la persona ha de demostrar el seu grau d’integració. Examen que, en última instància, sempre tindrà una resolució totalment subjectiva que dependrà del funcionari que ha de resoldre la sol·licitud. Cal dir que, curiosament, actualment, moltes persones estan optant a nacionalitat, no pas per integrar-se en el nostre país, sinó com a porta de sortida per a buscar feina a altres països de la Comunitat Europea.

És curiós constatar que es dóna la paradoxa que es reconeix la nacionalitat espanyola a grups de persones que mai han residit a Espanya (com és el cas del fills i filles dels emigrants espanyols que fa anys que resideixen a l’estranger, o com és el cas de les persones que “compren” la nacionalitat a canvi d’una determinada inversió en el país) mentre es nega a altres grups efectivament residents en el territori - fins i tot des del seu naixement -.

En contraposició a aquest status quo, cada vegada es fa més evident que la pertinença a la societat és fonamentalment un vincle social que no depèn de la nacionalitat sinó que està basat en fets socials com treballar, residir, assentar-se amb la família, participar en la vida social i cultural, etc. La inclusió i la integració de tots els membres és un imperatiu moral per tota societat que es vulgui ètica i democràtica. Per tant, l’exercici de la sobirania s’ha de traslladar a totes les persones residents en el territori, amb independència de la seva nacionalitat.

En front de la lectura més tradicional que posa la integració política com a requisit per a la concessió del sufragi actiu i passiu, cada vegada es fa més evident la necessitat d’una lectura que inverteix l’ordre dels factors: és precisament amb el reconeixement del dret de sufragi com afavorirem millor la integració política i social.

Cal recordar que la integració no és un procés amb un inici i una fi predefinits, sinó que és un procés més o menys llarg que implica un mutu reajustament dels immigrants i de la societat que els acull. Reajustament que suposa, de ben segur, un mutu enriquiment en tots els sentits.

Aquesta opció pot semblar agosarada per a certs sectors de la nostra societat, però és evident que el futur va per aquest camí.  És per això que trobo molt encertat que “Catalunya Si que es pot” l’hagi inclòs en el seu programa electoral indicant que “S’ha de buscar l’eina legal adequada per a garantir el dret a vot a tota la població resident sense restriccions burocràtiques.”

Catalunya ha de tenir incidència política en aquest procés que ha de garantir la participació política de la població estrangera. Participació activa i participació passiva, és a dir, exercint el dret a vot en tota mena d’eleccions, consultes, plebiscits, i/o referèndums, i exercint el dret a presentar-se com a candidats /candidates, si aquest és el seu desig.

Aquesta és una de les moltes raons per les que, el proper 27 de setembre, jo també votaré a “Catalunya Si que és pot”.