Mai he estat gaire de “ficar-me en política”. A veure, entenem-nos, des
dels setze anys, quan un professor de l’institut ens va recomanar llegir el diari,
(recordo la seva frase: “L’avantatge del diari és que es pot llegir en dos
minuts o en dues hores, segon es vulgui”) em vaig acostumar a llegir el Tele/eXpres
i, des de llavors, sempre m’ha agradat llegir el diari i estar al corrent de
tot el què passa. Però sempre ho he viscut una mica des de l’ombra, des de
casa.
Potser és alguna cosa que em va quedar gravada de petit. Tinc la imatge
d’un dia baixant a Sant Quirze amb el “Japino”, el “cotxe de línea” que feia el
servei entre Alpens i Sant Quirze: anava amb el pare, segurament a alguna de
les múltiples visites al metge que fèiem pels meus problemes amb les “angines”.
Vaig veure una pintada en una roca, unes lletres negres, l’hi vaig preguntar al
pare què era allò i ell em va respondre amb un posat molt seriós: ´”Res. Són coses de la política”. Ho va
dir d’una manera que jo, sense entendre que era allò de la “política” vaig endevinar
que havia de ser una cosa molt dolenta i perillosa. Després, ja de més gran,
vaig aprendre que allò de “ficar-se en
política” podia ser realment una cosa perillosa en aquells temps de la
dictadura. El més curiós del cas és que la pintada encara existeix, ha aguantat
el pas dels anys d’una manera increïble, i la puc veure cada vegada que baixo a
Sant Quirze en els meus viatges diaris a la feina. Certament està molt
esborrada i segurament ningú s’hi fixa, però la pintada hi és. És aquesta:
Sovint penso que fins que no l’hauré esborrada del tot, tapada o
eliminada d’alguna manera no m’hauré tret de sobre aquesta càrrega. D’altra
part, la pintada és gairebé una relíquia històrica.
Sempre m’ha costat anar a les manifestacions, tot hi haver anat a forces.
Però una, la policia sempre m’ha fet molta por i, dues, sempre em fan enfadar
les manipulacions que en general es fan després de les manifestacions.
La feina que faig en un despatx d’advocats, m’ha portat a veure els
efectes de la crisi des de molt a la vora, palpant casos molt concrets realment
colpidors. Des que el PP va guanyar amb majoria absoluta les últimes eleccions
i va pujar al poder, (¿N’havia baixat mai, del poder?) he viscut aquests últims
quatre anys, (Quatre només? Sembla que faci una eternitat!) amb un emprenyament
constant i creixent. Cada vegada que el PP ha tret una nova llei ha estat per a
retallar algun dret social, per a agreujar la situació de la gent més humil,
per a tancar portes a tota mena de reivindicacions. La llista de greuges és tan
llarga que no sé si val la pena enumerar-la.
Dubto de si hi ha una sola llei que s’hagi dictat aquests anys, que no
tingués per objectiu afavorir als de sempre i perjudicar, també, però en sentit
contrari, als de sempre. Les conseqüències de les seves lleis les palpo una i altra
vegada al despatx: les palpo en les limitacions que es troben en les demandes
laborals, en el col·lapse general que es viu al món de la justícia, en les
injustícies creades amb les taxes judicials, en les greus dificultats per a la
gent a qui se l’hi acaba la baixa mèdica per decisió unilateral de la
mútua de torn, en la gent que ve desesperada perquè no l’hi renoven l’atur i no té
dret a cap mena d’ajuda, en la gent obligada a retornar prestacions a causa de
qualsevol absurditat, en tots els drames de les execucions hipotecàries que ja
fa set anys (set!) que duren, en les dificultats cada dia més grans per a
obtenir permisos de residència i treball pels immigrants, etc. etc, etc.
Pràcticament cada cop que obro la porta del despatx és per a trobar-me amb una
nova injustícia creada a conseqüència de les lleis dels senyors del PP.
Enmig de tot això he pogut veure (crec que tots ho hem pogut veure) com
aquest estat d’ànim d’enuig, de ràbia, d’emprenyamenta, s’anava estenent de
manera més o menys àmplia però amb la particularitat, a Catalunya, que sembla
que la gent veu una possible solució a tot plegat en la independència.
Certament, al sensació és que des del govern de Madrid han treballat a
mans plenes perquè tots plegats anem veient la separació com a única sortida.
És allò de, “el govern de Madrid com a principal fabricant d’independentistes
catalans”. Realment, jo mateix, cada vegada que he tingut dubtes sobre la necessitat
de la independència, cada vegada, el Sr. Rajoy o un dels seus, s’han pres la
molèstia de esvair-los i de fer que tornés a pensar que si, que potser si que
ens cal ser independents. És inversemblant comprovar com escoltar Rajoy em fa
ser independentista i, en canvi, escoltar Mas em fa deixar de ser-ho...
Vaig viure a Barcelona l’explosió popular de la manifestació de l’onze
de setembre de 2012 des d’aquesta òptica. Amb l’agradable i esperançadora
sorpresa de veure a la gent, a molta, molta gent, reaccionar amb força davant
la injustícia. Així vaig viure jo aquell onze de setembre. Però ja no hi he
tornat. No he tornat a cap onze de setembre ni crec que hi torni, de moment.
Perquè aquell onze de setembre va tenir també, i té encara, la que
sembla és històrica, inevitable, tergiversació, manipulació de les
manifestacions populars. A tall d’exemple em vénen ara a la memòria moments com
els de la transició, amb les manifestacions per l’amnistia, (una amnistia que,
a l’hora de la veritat, es va fer servir per a deixar immunes tots els crims
franquistes), els de la tornada de Tarradellas, (utilitzat per a enganyar-nos
amb un autogovern raquític i fràgil) i amb unes preteses “llibertats” que es
van limitar a poca cosa més que el fenomen del “destape” però que, en realitat,
ens van mantenir i ens mantenen encara, en un estat policial de llibertat
vigilada, sempre sota sospita. Moments com els de l’entrada a la OTAN, (El “D’entrada no” del
PSOE, però a l’hora de la veritat si), moments com els de les manifestacions
contra la guerra d’Irak, etc.
I, si la política de la dreta madrilenya em treu de pollaguera, la de la Generalitat dels últims anys ho fa
doblement, perquè aquesta es vesteix d’un messianisme i d’un essencialisme que
operen com a autèntica cortina de fum a la seva política descaradament també de
dretes. I, mentre van allargassant el “procés”, amb malabarismes i jocs de prestidigitador,
el cert és que els catalans anem empassant-nos autèntiques rodes de molí, i els
nostres manaires ens van endossant tones de supositoris amb tota la baba i cara
dura del món. Potser és veritat que no tenim gaire capacitat d’autogovern,
però, la que tenim, està servint per a fer una política calcada a la que fan
els senyors del PP a Madrid.
És per tot això que fa pocs dies m’expressava en aquest mateix blog amb
un “no a tot”, com un crit
alliberador, de pura ràbia, de pura impotència. Però aquesta ràbia i aquest
crit, més enllà de la seva possible, suposada, (i discutible) estètica, no em
porta enlloc, no em serveix de res. No m’allibera.
Hi ha un moment en el que t’adones que limitar-te a buscar i assenyalar
els culpables et deixa amb molt poc marge de maniobra i sobretot, et deixa
permanentment insatisfet.
Analitzes, intentes entendre, estudies, (en aquest sentit, personalment,
Josep Fontana, amb el seu llibre i amb les seves entrevistes m’ha estat
especialment clarificador) però, després, et cal actuar.
És per això que he pres la determinació de recolzar de manera ferma i
clara a la candidatura de “Catalunya, si que es pot” del proper 27S. Perquè “si no t’agraden els polítics que hi ha” cal
fer-se polític i mirar de fer-ho millor, i si no t’agraden tal com van les
coses cal treballar per a canviar-les i fer-les anar millor. No n’hi ha prou de
queixar-se.
No crec pas que aquesta candidatura sigui perfecte ni infalible, tot el
contrari. Però són gent que fa temps, anys, que lluiten en aquest sentit i és
per això que hi poso la meva confiança.
Penso que és ben bé hora de canviar la manera de fer política o, com a
mínim crec que es ben bé hora (i potser ja faig tard) de treballar per a
aconseguir-ho. Les eleccions municipals han estat una alenada d’esperança. Amb totes les seves limitacions: innegables. Potser fins i tot
amb utopies, amb objectius impossibles d’aconseguir, però ni que sigui, només,
per a frenar aquesta caiguda lliure cap el passat, aquesta sensació de desfeta,
de robatori constant, de pèrdua imparable de drets, de conquestes que semblaven
irrenunciables; encara que sigui només per això, ja és indubtable que val la
pena treballar per a canviar els governs de Catalunya, primer, i d’Espanya
després.
I tot això, evidentment, defensant sempre la pròpia identitat. Identitat
entesa, en paraules de Fontana, com una realitat que “neix d’una llarga experiència compartida, no pas un producte de laterra o de la sang”.
I després, si voleu, podem discutir de si hem de ser independents o no. Però
la urgència, entenc jo, no és si tenim estat propi o no, la urgència és decidir
quina política cal fer des de l’estat que ens governa, a Barcelona i a Madrid.
A Madrid i a Brussel·les. A Brussel·les i a...
Utopia? Potser si, però hem de treballar amb el què tenim perquè ningú
ens traurà les castanyes del foc. Tot el contrari.
Alpens 01/08/2015
Joan Iborra Plans
P.D. Si us sembla bé, podem quedar algun dia per anar a tapar la pintada
que us deia i fer-n’hi una altra. M’estimaria més no haver-ho de fer tot sòl
això.