diumenge, 2 d’agost del 2015

Si que es pot; s'ha de poder.





Mai he estat gaire de “ficar-me en política”. A veure, entenem-nos, des dels setze anys, quan un professor de l’institut ens va recomanar llegir el diari, (recordo la seva frase: “L’avantatge del diari és que es pot llegir en dos minuts o en dues hores, segon es vulgui”) em vaig acostumar a llegir el Tele/eXpres i, des de llavors, sempre m’ha agradat llegir el diari i estar al corrent de tot el què passa. Però sempre ho he viscut una mica des de l’ombra, des de casa.



Potser és alguna cosa que em va quedar gravada de petit. Tinc la imatge d’un dia baixant a Sant Quirze amb el “Japino”, el “cotxe de línea” que feia el servei entre Alpens i Sant Quirze: anava amb el pare, segurament a alguna de les múltiples visites al metge que fèiem pels meus problemes amb les “angines”. Vaig veure una pintada en una roca, unes lletres negres, l’hi vaig preguntar al pare què era allò i ell em va respondre amb un posat molt seriós: ´”Res. Són coses de la política”. Ho va dir d’una manera que jo, sense entendre que era allò de la “política” vaig endevinar que havia de ser una cosa molt dolenta i perillosa. Després, ja de més gran, vaig aprendre que allò de “ficar-se en política” podia ser realment una cosa perillosa en aquells temps de la dictadura. El més curiós del cas és que la pintada encara existeix, ha aguantat el pas dels anys d’una manera increïble, i la puc veure cada vegada que baixo a Sant Quirze en els meus viatges diaris a la feina. Certament està molt esborrada i segurament ningú s’hi fixa, però la pintada hi és. És aquesta:









Sovint penso que fins que no l’hauré esborrada del tot, tapada o eliminada d’alguna manera no m’hauré tret de sobre aquesta càrrega. D’altra part, la pintada és gairebé una relíquia històrica.



Sempre m’ha costat anar a les manifestacions, tot hi haver anat a forces. Però una, la policia sempre m’ha fet molta por i, dues, sempre em fan enfadar les manipulacions que en general es fan després de les manifestacions.



La feina que faig en un despatx d’advocats, m’ha portat a veure els efectes de la crisi des de molt a la vora, palpant casos molt concrets realment colpidors. Des que el PP va guanyar amb majoria absoluta les últimes eleccions i va pujar al poder, (¿N’havia baixat mai, del poder?) he viscut aquests últims quatre anys, (Quatre només? Sembla que faci una eternitat!) amb un emprenyament constant i creixent. Cada vegada que el PP ha tret una nova llei ha estat per a retallar algun dret social, per a agreujar la situació de la gent més humil, per a tancar portes a tota mena de reivindicacions. La llista de greuges és tan llarga que no sé si val la pena enumerar-la.



Dubto de si hi ha una sola llei que s’hagi dictat aquests anys, que no tingués per objectiu afavorir als de sempre i perjudicar, també, però en sentit contrari, als de sempre. Les conseqüències de les seves lleis les palpo una i altra vegada al despatx: les palpo en les limitacions que es troben en les demandes laborals, en el col·lapse general que es viu al món de la justícia, en les injustícies creades amb les taxes judicials, en les greus dificultats per a la gent a qui se l’hi acaba la baixa mèdica per decisió unilateral de la mútua de torn, en la gent que ve desesperada perquè no l’hi renoven l’atur i no té dret a cap mena d’ajuda, en la gent obligada a retornar prestacions a causa de qualsevol absurditat, en tots els drames de les execucions hipotecàries que ja fa set anys (set!) que duren, en les dificultats cada dia més grans per a obtenir permisos de residència i treball pels immigrants, etc. etc, etc. Pràcticament cada cop que obro la porta del despatx és per a trobar-me amb una nova injustícia creada a conseqüència de les lleis dels senyors del PP.



Enmig de tot això he pogut veure (crec que tots ho hem pogut veure) com aquest estat d’ànim d’enuig, de ràbia, d’emprenyamenta, s’anava estenent de manera més o menys àmplia però amb la particularitat, a Catalunya, que sembla que la gent veu una possible solució a tot plegat en la independència.



Certament, al sensació és que des del govern de Madrid han treballat a mans plenes perquè tots plegats anem veient la separació com a única sortida. És allò de, “el govern de Madrid com a principal fabricant d’independentistes catalans”. Realment, jo mateix, cada vegada que he tingut dubtes sobre la necessitat de la independència, cada vegada, el Sr. Rajoy o un dels seus, s’han pres la molèstia de esvair-los i de fer que tornés a pensar que si, que potser si que ens cal ser independents. És inversemblant comprovar com escoltar Rajoy em fa ser independentista i, en canvi, escoltar Mas em fa deixar de ser-ho...



Vaig viure a Barcelona l’explosió popular de la manifestació de l’onze de setembre de 2012 des d’aquesta òptica. Amb l’agradable i esperançadora sorpresa de veure a la gent, a molta, molta gent, reaccionar amb força davant la injustícia. Així vaig viure jo aquell onze de setembre. Però ja no hi he tornat. No he tornat a cap onze de setembre ni crec que hi torni, de moment.



Perquè aquell onze de setembre va tenir també, i té encara, la que sembla és històrica, inevitable, tergiversació, manipulació de les manifestacions populars. A tall d’exemple em vénen ara a la memòria moments com els de la transició, amb les manifestacions per l’amnistia, (una amnistia que, a l’hora de la veritat, es va fer servir per a deixar immunes tots els crims franquistes), els de la tornada de Tarradellas, (utilitzat per a enganyar-nos amb un autogovern raquític i fràgil) i amb unes preteses “llibertats” que es van limitar a poca cosa més que el fenomen del “destape” però que, en realitat, ens van mantenir i ens mantenen encara, en un estat policial de llibertat vigilada, sempre sota sospita. Moments com els de l’entrada a la OTAN, (El “D’entrada no” del PSOE, però a l’hora de la veritat si), moments com els de les manifestacions contra la guerra d’Irak, etc.



I, si la política de la dreta madrilenya em treu de pollaguera, la de la Generalitat dels últims anys ho fa doblement, perquè aquesta es vesteix d’un messianisme i d’un essencialisme que operen com a autèntica cortina de fum a la seva política descaradament també de dretes. I, mentre van allargassant el “procés”, amb malabarismes i jocs de prestidigitador, el cert és que els catalans anem empassant-nos autèntiques rodes de molí, i els nostres manaires ens van endossant tones de supositoris amb tota la baba i cara dura del món. Potser és veritat que no tenim gaire capacitat d’autogovern, però, la que tenim, està servint per a fer una política calcada a la que fan els senyors del PP a Madrid.



És per tot això que fa pocs dies m’expressava en aquest mateix blog amb un “no a tot”, com un crit alliberador, de pura ràbia, de pura impotència. Però aquesta ràbia i aquest crit, més enllà de la seva possible, suposada, (i discutible) estètica, no em porta enlloc, no em serveix de res. No m’allibera.

Hi ha un moment en el que t’adones que limitar-te a buscar i assenyalar els culpables et deixa amb molt poc marge de maniobra i sobretot, et deixa permanentment insatisfet.



Analitzes, intentes entendre, estudies, (en aquest sentit, personalment, Josep Fontana, amb el seu llibre i amb les seves entrevistes m’ha estat especialment clarificador) però, després, et cal actuar.



És per això que he pres la determinació de recolzar de manera ferma i clara a la candidatura de “Catalunya, si que es pot” del proper 27S. Perquè “si no t’agraden els polítics que hi ha” cal fer-se polític i mirar de fer-ho millor, i si no t’agraden tal com van les coses cal treballar per a canviar-les i fer-les anar millor. No n’hi ha prou de queixar-se.



No crec pas que aquesta candidatura sigui perfecte ni infalible, tot el contrari. Però són gent que fa temps, anys, que lluiten en aquest sentit i és per això que hi poso la meva confiança.



Penso que és ben bé hora de canviar la manera de fer política o, com a mínim crec que es ben bé hora (i potser ja faig tard) de treballar per a aconseguir-ho. Les eleccions municipals han estat una alenada d’esperança. Amb totes les seves limitacions: innegables. Potser fins i tot amb utopies, amb objectius impossibles d’aconseguir, però ni que sigui, només, per a frenar aquesta caiguda lliure cap el passat, aquesta sensació de desfeta, de robatori constant, de pèrdua imparable de drets, de conquestes que semblaven irrenunciables; encara que sigui només per això, ja és indubtable que val la pena treballar per a canviar els governs de Catalunya, primer, i d’Espanya després.

I tot això, evidentment, defensant sempre la pròpia identitat. Identitat entesa, en paraules de Fontana, com una realitat que “neix d’una llarga experiència compartida, no pas un producte de laterra o de la sang”.



I després, si voleu, podem discutir de si hem de ser independents o no. Però la urgència, entenc jo, no és si tenim estat propi o no, la urgència és decidir quina política cal fer des de l’estat que ens governa, a Barcelona i a Madrid. A Madrid i a Brussel·les. A Brussel·les i a...



Utopia? Potser si, però hem de treballar amb el què tenim perquè ningú ens traurà les castanyes del foc. Tot el contrari.



Alpens 01/08/2015

Joan Iborra Plans







P.D. Si us sembla bé, podem quedar algun dia per anar a tapar la pintada que us deia i fer-n’hi una altra. M’estimaria més no haver-ho de fer tot sòl això.