dimecres, 17 de juny del 2015

El rellotge del campanar





Era la  Fira de Maig, (la Gala, la del Jovent), eren uns dies alegres. Ho havia de ser per força: hi havia els venedors pels carrers, feia un sol radiant, hi havia teatre a la plaça, els carrers convertits en decorats de cartró-pedra, hi havia activitats pels nens, exposicions, esmorzar popular, bitlles al camp de futbol... i, per acabar-ho d’arrodonir, hi havia la visita al campanar tot just acabat de restaurar, amb una escala nova, tota llampant, amb un terrat fort i segur, per a poder-hi admirar el paisatge d’Alpens.



La nova escala de campanar .  Foto: Assumpta Marimon

Tot era perfecte. Però... jo no les tenia totes.



He de reconèixer que, malgrat les ganes que tenia d’anar-hi, em feia també una mena de mandra. Em mirava cada dia la bastida del campanar i pensava, sabia, que quan la traurien, que quan s’acabarien les obres, no em quedaria cap més remei i  ja no me’n podria estar d’entrar-hi.



I, llavors, m’imaginava com veuria el rellotge: el veuria allà, exposat, ell, tan digne, ell, tan especial, ell, tan “meu”, ell, convertit en una simple peça de museu. L’imaginava allà, immòbil, inert, sense vida, admirat per tothom, però inútil i absurd com ho són totes les peces de museu.



La realitat va ser força pitjor. El dia de la Fira, la gent feia cua, alegre, per a poder visitar les obres i la gent s’enfilava ràpida per l’escala, admirant, embadalint-se, gaudint del nou campanar... però passant pel costat del rellotge, ignorant-lo, sense veure’l, sense ni adonar-se de la seva presència. El rellotge era allà, al seu racó, darrera unes portes de fusta, ple de pols. El rellotge no era una peça de museu, era, només, una andròmina abandonada, sense cap interès aparent.



Se’m va fer un nus a la gola. Hauria volgut, però no vaig poder, explicar a la gent la importància d’aquella “andròmina”.  Explicar-los, per exemple que els entesos inclouen el rellotge d’Alpens en el llistat dels rellotges més importants de Catalunya, afirmant que va ser construït el s. XVIII, que es troba “ en perfecte estat de funcionament” (!), i que “Consta dels mecanismes habituals: la marxa, situada al centre amb escapament català i pèndol posterior, i les soneries dels quarts i de les hores” (E. FARRE, “El rellotge català”, 2008). “L’escapament català” és un sistema únic i exclusiu dels rellotges construïts a Catalunya durant els segles XVII-XVIII.





No vaig poder explicar-los tampoc que, durant anys i panys, el campaner i la seva família havien pujat cada dia, (cada dia!) l’antiga escala, estreta i costeruda, per tal de donar corda al rellotge que marcava les hores del poble. Explicar-los el meu record infantil de la iaia Dolors de Cal Campaner pujant de quatre grapes l’escala fins arribar al rellotge. De com anys més tard, l’Enric Pla i Campaña i el Ventura Prat el varen desmuntar, peça per peça, per tal baixar-lo i tornar-lo a muntar a on és ara i dotar-lo d’un sistema que “només” obligava a donar-li corda cada tres dies. De com en Lluís Montferrer, El Masot, amb la seva parsimònia habitual, m’havia explicat tots els secrets del mecanisme del seu pèndul, del seu escapament, del seu torn, de les rodes dentades grans, dels engranatges petits, de les palanques, les palanquetes... de la màgia que feia possible que cada quart s’accionés la palanca que... estirava la corda... que accionava el martell que... feia sonar la campana petita, una, dues, tres o quatre vegades. La força inesperada que sorgia quan tot començava a donar voltes i sonava la campana de les hores: una, dues, tres, quatre... i al cap d’uns minuts, tronem-hi, repetició de l’hora per si de cas algú s’havia descomptat.
 
Comentant les particularitats del rellotge amb el Ventura Prat -  Foto: Assumpta Marimon





M’hauria agradat parlar a la gent de les llargues, llarguíssimes estones que em varen caldre per a familiaritzar-me amb ell, per aprendre el seu funcionament, les seves debilitats, les seves manies, les seves virtuts, la seva sensibilitat respecte els canvis de temperatura, per aprendre que, indubtablement, sense cap mena de dubte, aquella màquina tenia ànima! Quan el posaves en marxa el rellotge esdevenia, gairebé, un ésser viu. Un ésser al que calia estimar, estimar amb totes les seves virtuts i amb tots els seus defectes.



Si, he dit defectes, perquè també en tenia. Em feia molta gràcia, per exemple, quan tocava les hores: quan tocava, posem per cas, les dotze, ho feia amb una clara arítmia. Les tres primeres campanades eren lentes i cerimonioses; la quarta, la cinquena i la sisena, en canvi, eren ràpides i lleugeres. S’aturava després una bona estona abans de la setena i d’aquí a la dotzena, ja tocava com podia, enmig d’esbufecs, esgotat de tant d’esforç. Jo sempre pensava que el rellotge era com la gent del poble, que és capaç de passar-se dies i dies sense fer gairebé res, fora de la monotonia del dia a dia per, de cop i volta (quan s’aproxima la Fira o la Festa Major), embrancar-se en una activitat frenètica que desemboca en múltiples actes que “s’han de fer”, (“S’han de fer!”) el dia de la festa: dansa, versots, ball, teatre, correfocs, bitlles, exposicions, gegants, sopars, dinars, esmorzars, vermuts, concerts... Els pobles són arítmics també!  Ho són com ho era el nostre campanar.

foto: captura de pantalla d'un vídeo penjat per l'Ajuntament d'Alpens


El rellotge tenia moltes xacres, tot s’ha de dir, els anys no passen en va. La meva mare sempre m’ho deia: “Un rellotge que no va bé, no serveix per res. Un rellotge ha de funcionar com un rellotge!”



Jo prou intentava defensar-lo davant seu i davant de l’Ajuntament de torn: “Només li cal una mica de comprensió - m’escarrassava - . Si li dediquem prou temps, si ens hi gastem una mica de diners per a refer-li les peces més atrotinades, encara pot funcionar molts anys!  Mireu, he trobat un rellotger que per pocs diners diu que el deixarà com nou...”   “Ui no, són massa diners! Això no pot ser”, em contestaven.



Jo me’n sentia responsable, em sentia hereu de totes les persones, generacions de campaners, que l’havien fet funcionar abans que jo. Sentia que totes elles em contemplaven i esperaven que continués la seva feina.



Malauradament vaig claudicar, vaig abandonar-lo i ara el rellotge és només una andròmina oblidada. Ara tornen a tocar les campanes, però ho fan accionades per un rellotge electrònic, d’última generació, fred, automàtic, impecable. Un rellotge que ja no precisa de cap campaner.



Malauradament, ara he de dir que jo vaig ser l’últim, l’últim campaner d’Alpens.

Ja veus tu, quin privilegi tan magre!


foto: Assumpta Marimon