No penso callar

no penso callar

Paraula

Una imatge val més que mil paraules.

Una paraula val més que mil imatges.

Paraula.

Ara ve l’hivern

Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà fred i s’hi estarà bé a casa.

Ara ve l’hivern i, potser, els camàlics ens pujaran al camió, embolicats amb una manta,  mobles desnonats de pisos massa cars, capçals de llits desmuntats, calaixeres de calaixos buits amb olor de fotografies antigues, armaris que tenen com a únic tresor, un mitjó perdut; miralls opacs sense imatge, taules desparades, desesperades, trastos vells viatjant cap a un futur incert.

Ara ve l’hivern i, potser, estendrem la manta a la vorera d’una ciutat inhòspita. Exposarem les nostres mercaderies, fragments d’una vida de quincalla. Esperarem pacientment que algun turista desvagat ens compri alguna futilesa, somnis infantils de terres llunyanes. Quan vingui la policia, cridarem “Aigua! Aigua!” i ens escaparem corrent, amb totes les nostres esperances embolicades a la manta, fins que, dues o tres cantonades més enllà, l’estendrem de nou, sempre amb por, sempre persistents, aferrats a la manta com a única possibilitat palpable.

Ara ve l’hivern i, potser, ens abrigarem amb una manta bruta, freda, xopa, amarada de pluja, i ens asseurem aquí mateix, al mig del fang, al mig del camí, just al davant la tanca, al davant d’aquest policia malcarat i mal educat que ens barra el pas, que ens aparta amb la culata del fusell. Esperarem que es compadeixi de nosaltres i ens deixi passar. Que ens deixi seguir el nostre camí cap a l’abisme, cap aquesta nit plena d’esperances i de pors que tenim davant nostre.

Ara ve l’hivern i, potser, arrossegats pel mar, ens amortallaran amb una manta a la platja lluminosa d’una illa desconeguda. Una illa amb noms de ressonàncies antigues, simbologia d’una cultura i d’un saber que mai seran els nostres. No hi haurà més camí. Ja no serem mai més exiliats ni viatgers. No serem emigrants ni refugiats sense refugi. 
Serem, definitivament, rebuig, escombraries, escorrialles, fems, adob: els nostres cossos assaonaran una terra ignota, ingrata, inhòspita, indiferent.

Caurà la neu damunt nostre i el paisatge serà bell i poètic.

Ara ve l’hivern i, potser, abrigats amb una manta, ens estirarem al sofà, la llar de foc encesa, potser mirarem la televisió, escoltarem música o llegirem. A fora hi farà molt, molt fred i s’hi estarà tan bé a casa!

Quan ens cremin les mans

Quan ens cremin les mans

sabrem tot l’horror

que hem escampat pel món.

Quan ens cremin les paraules

sabrem tot el dolor

que ens alimenta.

Quan ens cremin els ulls

sabrem tota la indiferència

de la que som capaços.

Llavors,

escriurem

un

poema.

VOLDRIA

 

-    creure’m que la CUP està fent canviar les coses

-     creure’m que ens podem “desconnectar” del govern espanyol, només dient-ho.

-     creure’m que hi ha una ampli sector de la societat catalana disposada a fer el què calgui per a aconseguir la independència, incloent-hi la desobediència civil.

-     creure’m que la independència és indispensable per a aconseguir una societat més justa.

-     creure’m que hi ha legitimitat democràtica sense tenir una majoria de vots.

-     creure’m que els convergents, de cop i volta, han capgirat el seu cervell i ara volen el què no han volgut durant anys i panys.

-     creure’m que és possible fer un país nou i just amb la mateixa gent que ens ha governat, robat i enganyat durant anys i panys.

-    creure’m que no ens estan enganyant una altra vegada.

-    creure’m, que ara, el senyor Mas i els convergents no volen, com sempre volen per damunt de tot, mantenir-se al poder costi el què costi

-    poder-me il·lusionar amb els discursos de la CUP com ara el d’avui al Parlament

-    poder-me impregnar d’una minúscula part de la seva força i convicció.

-    poder-me imaginar que, tot plegat, és un somni possible.

-    poder deixar de pensar que, tot plegat, no és una gran pèrdua d’esforços i, el què és pitjor, de temps.

-    poder deixar de pensar que, tot plegat, acabarà molt malament.

I, finalment,

Voldria creure’m que hi pot haver una altra manera de poder. Perquè s’ha de poder.

9 de novembre de 2015; segon 9N de la història catalana; primer dia d’una setmana històrica histèrica; enèsim dia d’un procés cap a no se sap on.

Exhalem

Repiquem tenebres,

xisclem silencis,

inhalem infinits.

Abraçats a la boira,

acaronem cavitats incertes.

Dibuixem silencis,

grapegem l’aire,

solfegem la buidor.

Abraçats a la fosca,

olorem territoris efímers.

Tracem espais eteris,

palpegem ombres,

respirem nits eternes.

Abraçats al silenci,

exhalem el no res.

Tardor a ciutat

Escombren els carrers

cada dia,

apressats pel temps

i pels crits de l’encarregat.

Somien en un dia

sense fulles.

Cauen els dies

Cauen els dies,

com les fulles seques.

Voleien paraules

que s’emporta el vent.

Inútilment s’aferren a les branques.

Es precipiten cap a un hivern

llarg, fred, ineludible.

 

Tardor 3

Lentament, desaprenc els teus noms,

n’oblido signes i sons,

com si em desvestís,

com si, amb les ungles

em llevés les crostes,

com si despengés guarniments i crosses,

com qui, abatut,

es descarrega d’un pes estantís

llargament feixuc.

Lentament, em despullo de tu.

Mandreja el dia

Tardor

S’adorm la tarda,

parpelles endins

del somni.

Perfums de fulles

enceses dansen

pels carrers.

El vent

despulla el desig

i s’envolen

somnis d’orenetes.

Malanyeu

Engoleixo verins, al·lucinògens de somni de tarda.

Xarrupo colors, absorbeixo tardor,

palpejo horitzons,

flairejo cimals, rocam i tarteres.

Només hi ha una cosa més pesada que una bandera

“ - Qualsevol dia a algú li treuran un ull! -  recordo que va dir la mestra, als pares d’un nen de la meva classe que portava al col·legi l’espassa de plàstic que li havien regalat pel seu aniversari, amb la que jugàvem, a l’hora del pati, a fer caure d’un cop d’espasa la llauna buida del suc que un altre aguantava sobre el cap. Quan a un polític l’hi agafa per portar la seva bandera a un acte institucional, a l’ambient hi ronda un perill semblant al que avisava la meva professora. En les imatges del vídeo, sembla com si la mestra Ada Colau, tot assenyalant la reacció que acaba de provocar al nen del PP del pupitre del costat, al treure la seva joguina, li digui al nen d’ERC: Veus el què passa?

Tot veient l’espectacle de les banderes a la celebració de la Festa de la Mercè, vaig recordar una cosa que una vegada l’hi vaig escoltar a l’escriptor Juan José Millás. Millás reivindicava el seu dret a pagar menys impostos que els seus veïns ja que ell no era ni patriota ni religiós. Des de sempre que les guerres les han provocat els nacionalismes i les religions, deia, i exigia a Hisenda que ho tingués en compte quan hagués de presentar la seva propera declaració de renda, per tal que l’hi fos descomptada la part de la partida destinada a despeses militars.

Imagino que, tot i les seves justes reivindicacions, a Juan José Millàs, Hisenda va acabar cobrant-li la part corresponent a Defensa. Els ateus de déus i banderes estem poc organitzats. Els que no estimem especialment les banderes ni les religions hauríem d’organitzar la nostra pròpia pàtria i una religió per tal de fer-nos valer. Potser seríem més gent que no ens pensem. Encara que, pensant-ho bé, potser tindríem el greu problema de fer massa poc soroll. Sense salmòdies per repetir, ni draps per fer onejar, ni déus per a fer-los lluitar contra altres déus, potser si que seríem una pàtria i una religió, però seríem invisibles per a la resta. No cal, per fer això, serà millor que ens quedem tal i com estem.

De moment, ningú s’ha tret un ull però, a aquest ritme, no trigarem pas gaire. Després dels moments de més tensió, el líder d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, continuava defensant solemnement el dret de la seva bandera a sortir a passejar, el dia de la Mercè, per aquest balcó de “Bienvenido Mister Marshall”; era quelcom semblant al què explicava, amb semblant solemnitat, el líder del PP de Barcelona i germà del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un altre addicte a les banderes, al qual, l’incident l’hi ha recordat “quan ETA estava plenament activa i operativa”. No intentin entendre res. Són nens parlant de les seves coses. Als altres, per desgràcia, un cop descartada l’opció de crear una pàtria pròpia, només ens queda l’opció de creuar els dits i esperar que el joc no acabi amb algun ull malferit. Quina mandra les banderes, de veritat, quina mandra! Només hi ha una cosa més pesada que una bandera: dues banderes. “

NOTA IMPORTANT : Aquest article NO ÉS MEU. És, només, una traducció d’un article de Gerardo TECE que podeu trobar aquí:

Sólo hay algo más cansino que una bandera

No cal dir que el subscric literalment. Si l’he volgut traduir és perquè, així com a vegades hi ha coses que s’han de dir en castellà, a vegades, com ara, és important que certes coses es diguin també en català. Gràcies per llegir-me fins aquí! Bon cap de setmana i bona jornada electoral.

.

De fronteres, tanques i filats espinosos

Vivim en un món global on tot està comunicat i relacionat, però la veritat és que l’individualisme mai havia estat tan exaltat com ara. Vivim en un conflicte permanent entre el “jo”, l’individu, i els altres.

 

La nostra cultura es basa en l’exaltació de l’individu, del jo separat. Recordem, per exemple, el “penso llavors existeixo” o, fins i tot, el “l’home fet a imatge i semblança de Déu”. Un Déu únic i indivisible. 

En el fons, la nostra cultura està impregnada d’una mena de solipsisme que és la doctrina segons la qual el “subjecte pensant” només pot afirmar amb seguretat la seva pròpia existència.

Amb aquesta premissa, passar del “jo” al “nosaltres” és sempre un problema, un conflicte. Per això es fan necessàries solucions com ara la “caritat cristiana”, la “moral” o la “solidaritat”  per a fer possible la coexistència, l’acceptació dels “altres” per a convertir-los en un “nosaltres”. Però, aquest “nosaltres”, tindrà com a base un jo independent, posat cara a cara amb l’altre, en conflicte permanent que podrem atenuar més o menys, segons el grau de consens que siguem capaços de donar-nos.

Per aconseguir la convivència ens veiem obligats a preguntar-nos què ens fa semblants, i construir així, amb aquestes semblances, els llaços, els ponts, que ens permeten parlar de “nosaltres”. Però, aquest “nosaltres”, continua essent una trinxera, una fortificació per a defensar-nos com a individus de les agressions reals o imaginàries que provenen dels altres, dels elements externs a la nostra comunitat. La “meva” família, el “meu” poble, el “meu” equip de futbol, el “meu” país, són artificis edificats enfront d’altres famílies, d’altres pobles, equips o països.

El cas és que, si ho pensem bé ( La idea no és meva, és de Marina Garcés), la realitat és diferent.  En realitat, diu aquesta filòsofa, mai podrem dir “jo” sense que ressoni al mateix temps un “nosaltres”. Potser fins i tot abans: no hi pot haver un “jo” sense l’existència anterior d’un “nosaltres”. En paraules d’ella mateixa,

“Es imposible ser sólo un individuo. Lo dice nuestro cuerpo, su hambre, su frío, la marca de su ombligo, vacío presente que sutura el lazo perdido. Lo dice nuestra voz, con todos los acentos y tonalidades de nuestros mundos lingüísticos y afectivos incorporados. Lo dice nuestra imaginación, capaz de componerse con realidades conocidas y desconocidas para crear otros sentidos y otras realidades”  (MARINA GARCES, Un mundo común, 2013)

Puc crear fronteres, puc aixecar murs, tanques, posar filats espinosos, però tu i jo, posats un a cada banda de la tanca, serem sempre una sola cosa, un mateix ens.

No és una qüestió de caritat, ni de moral ni de solidaritat. És una qüestió orgànica, biològica. El meu “jo”, el meu “subjecte pensant” és, al cap i a la fi, un cos. Un cos en trànsit per aquest món, lligat als avantpassats pel cordó umbilicat i lligat als que em segueixen també per un cordó umbilical. El teu cos i el meu són cossos en trànsit, perquè a on no arriba la meva mà hi arriba la teva, allò que el meu cos no pot veure, (és a la meva esquena) ho pot veure el teu cos, situat en una altra perspectiva.

Som cos, carn, ossos, sang, llàgrimes... en definitiva, som matèria en trànsit. El nostre cos, és l’aigua que ens bevem, el plàtan que ens mengem, l’aire que respirem amb les seves partícules bones i també amb les dolentes. Amb l’oxigen que alimenta i estimula les nostres cèl·lules i amb la pols en suspensió que es diposita en els nostres pulmons. Matèria en transició en constant transformació: aigua ahir, cos avui, saó de la terra demà. Fet i fet, som pols d’estrelles. Pols d’estrelles en viatge permanent per l’univers.

El meu cos és també el teu somriure, (m’entra pels ulls i em provoca una munió de reaccions químiques agradables). És també el teu plor, la teva tristesa, el teu neguit. En realitat, això que et faig a tu, m’ho estic fent a mi mateix. Si t’estimo a tu, m’estimo a mi, si t’odio és a mi a qui odio.

A tu i a mi, un a cada banda de la frontera, ja no ens caldrà preguntar-nos què ens fa semblants. Pel fet de saber-nos un, sabent que no podem ser individus sense ser nosaltres, podrem ara preguntar-nos que ens fa diferents i gaudir de les nostres capacitats, diferències; complementar-nos amb les nostres particularitats, expressions joioses d’una única identitat.

Per dir-ho una altra vegada com M. Garcés, llavors, quan haurem après que existir és dependre, podrem dir “aquesta vida que no és meva, és la meva” i podrem explorar tots els nostres potencials. I crear.  Crear meravelles i extasiar-nos amb elles.

I no ens caldran fronteres, tanques ni filats.

Dels que no podran votar

El passat divendres, dia 18, el 9 Nou d’Osona em  va publicar la versió reduïda d’aquest article.

El penjo ara amb tota la seva “palla” que vaig haver de suprimir per tal que l’article fos publicable en aquell mitjà.

“Les dones, els esclaus i els estrangers no són ciutadans”. Sona malament oi? Encara sort que és una sentència de la Grècia Antiga, de 400 anys abans de Crist! Actualment les coses han canviat. Però..., han canviat del tot? Ara no entraré en la qüestió de les dones ni en la dels esclaus, que seria un altre article, però si que voldria parlar del tema dels “estrangers”. Em sembla que, en aquest sentit, les coses no han canviat gaire.

Si fem cas del diccionari, “ciutadana” és una “persona que, com a membre d’un estat té uns drets i uns deures civils i polítics”. Des del punt de vista dels deures no hi ha problema, sabem que qualsevol que visqui en el nostre país té la obligació de complir amb tots els deures que l’estat dicta.

En general, les constitucions posteriors a la revolució francesa identifiquen l’exercici dels drets polítics, la ciutadania, amb la nacionalitat. Ser “nacional” o “estranger” marca una diferència clara pel que fa als drets civils. De fet, fins a la segona meitat del segle XX, els estrangers de la majoria d’estats europeus no tenien reconeguts drets tan bàsics com els d’associació, reunió, manifestació, sindicació o vaga. A Espanya, per reconèixer alguns d’aquests drets, van caldre dues sentències del Tribunal Constitucional dels anys 1987 i 2007!

Identificar ciutadania amb nacionalitat permet excloure als estrangers del nucli de relacions entre l’estat i la persona. Aquesta exclusió es concentra fonamentalment amb l’exclusió dels estrangers del dret al sufragi, tan actiu com passiu, és a dir, exclusió al dret de votar i al de ser candidat i votat. Tot i això cal dir que hi ha matisos. Matisos que creen tot una estratificació de les persones “ciutadanes” en diferents categories.

En primer lloc tenim els “nacionals” que gaudeixen de tots els drets i que, un cop acomplerta una certa edat, poden votar i ésser votats en tota mena d’eleccions. Fixem-nos que el límit d’edat ja suposa una exclusió de tots els joves, cosa que ens donaria peu a discutir quin ha de ser aquest límit: 16, 18, 21 anys? Aquest no és un fet menor ja que, donar veu a la joventut, implica canvis en allò que els candidats hauran de proposar per tal d’atreure a un potencial electoral més o menys jove.

En segon lloc, ens trobem amb un grup de característiques singulars com són les persones estrangeres comunitàries. Des del tractat de Maastricht de 1992, qualsevol ciutadà d’un país de la Comunitat Europea té dret a participar a les eleccions locals i europees en el lloc a on tingui la seva residència. És com si fossin “nacionals” però poquet.

Una tercera categoria està formada per les persones estrangeres extracomunitàries que tenen dret a vot a les eleccions municipals. Podríem dir que aquestes persones són una miqueta “ciutadanes” però no gaire! Per tenir aquest dret (aprovat a Espanya l’any 2006, en bona part gràcies a la insistència de grups parlamentaris d’esquerra com IU-Iniciativa per Catalunya), aquestes persones han de complir tres requisits: el primer, haver complert un període de residència “legal” (5 anys); el segon, que hi hagi un conveni de reciprocitat amb el país d’origen. És a dir, que si un ciutadà espanyol resideix en aquell país, també ha de poder votar en les seves eleccions locals. Això implica, per exemple, que les persones que procedeixen de països que estan sota una dictadura a on no es pot votar, doncs, quan resideixin a Espanya, tampoc podran votar a les eleccions municipals! És com si se’ls hi imposés una mena de càstig pel fet de procedir d’un país que no “és prou formal”. El tercer requisit és estar inscrit en un cens especial d’estrangers. Tots aquests requisits limiten i molt el nombre d’estrangers que finalment podran exercir aquest dret de participar en les eleccions municipals.

Finalment tenim el grup de les “altres”, les persones a les que no es reconeix la ciutadania perquè són estrangeres extracomunitàries sense permís o amb un permís que no ha complert els 5 anys. Més o menys com a l'Antiga Grècia, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Fixem-nos que el fet de tenir permís (de “tenir papers”), actualment està molt lligat al fet de poder tenir un contracte de treball i que, perdre la feina, per un estranger, pot suposar en molts casos perdre el permís de residència, passar a ser una “il·legal” i poder ésser expulsada del país en qualsevol moment.

O sigui que, això de la “ciutadania” és un privilegi que s’atorga a les persones en diferents graus i que comporta una estratificació segons els drets que es tenen reconeguts. El concepte de “ciutadania” és, per tant, un concepte fonamentalment polític i que, com a tal, depèn de les decisions que prenguin els governants.

Crec que no ens equivocaríem de gaire si diguéssim que la diferenciació de les persones segons el seu “estatus legal” comporta també una diferenciació segons les classes socials a què pertanyen. Està clar, per exemple, que de “sense papers”, a les classes socials privilegiades, no n’hi ha gaires.

Hi ha, es clar, un camí per accedir a la ciutadania plena per part de les persones estrangeres que és el d’adquirir la nacionalitat. Però el camí per a “naturalitzar-se” (quina paraulota, Déu meu!) depèn del procés legalment establert. Actualment a Espanya cal una residència prèvia de 2 anys per a la majoria d’iberoamericans i de 10 anys pels altres. És una altra manera de diferenciar i estratificar les persones segons el seu origen. A més, per aconseguir la nacionalitat, cal superar un “examen” en el que la persona ha de demostrar el seu grau d’integració. Examen que, en última instància, sempre tindrà una resolució totalment subjectiva que dependrà del funcionari que ha de resoldre la sol·licitud. Cal dir que, curiosament, actualment, moltes persones estan optant a nacionalitat, no pas per integrar-se en el nostre país, sinó com a porta de sortida per a buscar feina a altres països de la Comunitat Europea.

És curiós constatar que es dóna la paradoxa que es reconeix la nacionalitat espanyola a grups de persones que mai han residit a Espanya (com és el cas del fills i filles dels emigrants espanyols que fa anys que resideixen a l’estranger, o com és el cas de les persones que “compren” la nacionalitat a canvi d’una determinada inversió en el país) mentre es nega a altres grups efectivament residents en el territori - fins i tot des del seu naixement -.

En contraposició a aquest status quo, cada vegada es fa més evident que la pertinença a la societat és fonamentalment un vincle social que no depèn de la nacionalitat sinó que està basat en fets socials com treballar, residir, assentar-se amb la família, participar en la vida social i cultural, etc. La inclusió i la integració de tots els membres és un imperatiu moral per tota societat que es vulgui ètica i democràtica. Per tant, l’exercici de la sobirania s’ha de traslladar a totes les persones residents en el territori, amb independència de la seva nacionalitat.

En front de la lectura més tradicional que posa la integració política com a requisit per a la concessió del sufragi actiu i passiu, cada vegada es fa més evident la necessitat d’una lectura que inverteix l’ordre dels factors: és precisament amb el reconeixement del dret de sufragi com afavorirem millor la integració política i social.

Cal recordar que la integració no és un procés amb un inici i una fi predefinits, sinó que és un procés més o menys llarg que implica un mutu reajustament dels immigrants i de la societat que els acull. Reajustament que suposa, de ben segur, un mutu enriquiment en tots els sentits.

Aquesta opció pot semblar agosarada per a certs sectors de la nostra societat, però és evident que el futur va per aquest camí.  És per això que trobo molt encertat que “Catalunya Si que es pot” l’hagi inclòs en el seu programa electoral indicant que “S’ha de buscar l’eina legal adequada per a garantir el dret a vot a tota la població resident sense restriccions burocràtiques.”

Catalunya ha de tenir incidència política en aquest procés que ha de garantir la participació política de la població estrangera. Participació activa i participació passiva, és a dir, exercint el dret a vot en tota mena d’eleccions, consultes, plebiscits, i/o referèndums, i exercint el dret a presentar-se com a candidats /candidates, si aquest és el seu desig.

Aquesta és una de les moltes raons per les que, el proper 27 de setembre, jo també votaré a “Catalunya Si que és pot”.