Hi ha una hora, una hora molt concreta, que a les nits d’estiu els hi
cau un silenci intens, un silenci de pedra.
Quan arriba aquesta hora, calla l’últim grill de la nit i les granotes
deixen, sobtadament, de raucar, com si obeïssin l’ordre d’un director secret.
Deixen de dringar les esquelles i, fins i tot els gossos, es cansen
del seu lladrar monòton i persistent.
L’aire es queda immòbil, les fulles semblen adormir-se. No se sent el
piular de cap ocell, ni el brunzir de cap mosquit, ni el plorar de cap nen.
Els avis no ronquen, les mares fan, per fi, un petit son reparador.
Ni un sol cruixir de branques, ni un lament, ni un pas.
Tothom es queda quiet, tothom:
la guilla, el senglar, el gat fer, el mussol, el rat penat, la
busaroca, el teixó... Fins i tot els ratolins, que mai no paren, i els gats de
les teulades, i els lladres, i la gent malvada, que troba en la nit la seva
hora més propícia.
Ningú gosa moure’s, ningú gosa respirar, ningú gosa desfer el silenci d’aquesta
hora misteriosa.
Llavors,
si escoltes bé, si pares bé l’orella, sents, molt endins d’aquest
silenci, molt endins, el lleu fregadís dels estels, el lleu tremolor de la Terra com gira.
Sents els múltiples, minúsculs, moviments del cos: tràfecs de teixits,
de glòbuls, de plaquetes, de plasma, traginar de cèl·lules, d’hormones, de
glàndules, sinapsis de neurones, lleu guspireig de dendrites...
Sents la petita remor dels àtoms,
de les partícules,
dels leptons,
electrons,
neutrins,
quarcs,
quarcs up,
quarcs down,
quarcs charm,
strange,
bottom,
top.
Amunt, avall, bellesa, encant, misteri, fons, veritat.
Sents la remor profunda de la nit.